Enrique Vila-Matas és el mestre de literatura que un estudiant bohemi mudat de gavardina fosca necessita. Els seus llibres són lliçons per a l’escriptor en potència. Són camins envoltats pel dubte i la inseguretat de joves autors que es barregen, fonamentada amb l’experiència de la vida passada, en la veu —ja respectable— de Vila-Matas.
Un viatge improvisat a Barcelona em va portar a recórrer totes les llibreries de la ciutat. A cada una, un llibre diferent i, simultàniament, una nova història. A Finestres, per exemple, sota la veu en off d’una cançó de Manel, una parella d’enamorats llegien «el nou manifest groc de Finestres» i navegaven, amb la incomoditat d’unes mans entortolligades (però verdaderament tendres i envejables), pels llibres de les estanteries. No sé què van arribar a comprar aquells dos, tan ensopits en la seva pròpia història d’enamorats, però de segur que devia ser bona literatura perquè, quan un està en aquest grau d’endolciment, la compra a la llibreria sempre és profitosa. Però bé, Montevideo no va ser comprat a Finestres sinó a La Central (a la del Raval, encara que tinc entès que Vila-Matas sent una fascinació més íntima per la del carrer Mallorca) i va ser l’elegit per distreure’m en un viatge de tornada amb Rodalies sense ja bateria al mòbil. (…)
El llibre és boníssim , és perfecte i demostra, per part de Vila-Matas, un domini al nivell de Borges o Cortázar, d’inserir realitats i històries com capes d’un sol entramat, formant laberints de portes que sovint, sense el talent suficient, tendeixen a desaparèixer. El que aconsegueix l’autor en la seva nova obra és un depurament del seu estil en un viatge literari que s’endinsa en un fals món interior. Un món interior que no existeix i que basa la seva essència en la sensació externa provocada per històries encadenades, com portes, com literatura solta en l’univers. La catarsi que suposa el llibre permet al narrador sortir d’una espiral d’estancament literari imposat, però podem observar moltes notes dels temes recurrents de l’autor. I és que Vila-Matas es manté proper al seu estil en mostrar, de nou, les preocupacions que sobrevolen la novel·la moderna, l’acte d’escriure, l’aspecte més personal de l’escriptura: els dubtes i pors que poden enfonsar als autors iniciats i experimentats i que sempre giren al voltant d’idees enquistades profundament literàries.
Grans autors de la literatura universal apareixen com a guies en aquest laberint fosc i perdut en el qual es troba el narrador. No sabeu la meva sorpresa (el nom de Montevideo ja em va fer entreveure una esperançada sospita) quan el nom de Cortázar —el millor— es va establir com la gran influència de l’obra i com l’inici de la gran aniquilació de la realitat. La porta entreoberta de l’habitació de l’hotel Cervantes (Katia ja saps perquè em fa gràcia aquest nom) se situa com l’origen del camí impertorbable de portes que, a mesura que avança la novel·la, s’incendien com a fars de ciutats llunyanes a la recerca d’una perduda literatura. Aquesta reafirma l’ambigüitat de la realitat i la falsa dualitat que s’estableix a través de les citacions constants als contes de Cortázar (els quals són més presents que Rayuela, que apareix en detalls còmics francament originals). Borges, Rimbaud i Mallarmé són exemples d’altres autors que apareixen com estels fugaços, com procediments necessaris per a construir una nova literatura, una nova manera de veure el món i de ser-hi que no busca redactar (com els escriptors dolents i amb poca traça) la realitat tal com és, sinó amb la visió provista de l’elevació necessària.
L’autor viatja de París a Cascais, després a Montevideo i a Reikiavik, passant a Bogotà com a l’infern on tot Dante ha de caure i acabant, com a retorn inevitable, a París (que no se acaba nunca). Es forma un mapa mental clarament desdibuixat per les barreres nacionals i les barreres del somni i la impressió quasi literària, que es conté en la verticalitat dels passadissos de mil portes inacabables. Els símbols de l’obra es destaquen en la repetició, en la sobreposició de les figures que, inevitablement, creen un univers particular de, en aquest cas: portes, sectes, aranyes, fantasmes i, en definitiva, ambigüitats. Tot es forma en el diminut espai d’una cambra, atrapada en les negres potes d’una aranya, tan literària com real, com la mateixa cambra. Els personatges es transformen com a interlocutors necessaris per al desenvolupament del narrador, desgranant unes pors pròpies que, sincerament, crec que son tan profundes i elevades que ni el psicoanalisis es veu digne com a eina interpretativa.
M’agradaria que, si esdevinc algun dia escriptor (i amb això em refereixo a un escriptor notable), el nom de Vila-Matas ressoni (com ho fa Cortázar a la novel·la i com ho espero que també ho faci ell a la meva) com a eina que espanti els fantasmes que recurrentment persegueixen als escriptors, tan insegurs en la seva paraula com ho són amb la seva vestimenta. Vull que em fereixin tots els dubtes, que l’experiència, la ciutat, el mar, l’amor, les finestres, els retrovisors, les forquilles o les estovalles, m’impactin de tal manera que pugui veure en aquestes coses una literatura enganxosa dels autors que em precedeixen.
Avui surto de festa a Platja d’Aro. Potser les pampallugues de colors (al so d’un Quevedo repetitiu i d’una Rosalia que comença a ser-ho) em ceguen en el record fugaç d’unes llums llunyanes, d’insectes diminuts i d’un Barcelona somnàmbula. I en el lavabo, ensucrat de l’alcohol retingut a la ceràmica engroguida, les portes desapareguin, mostrant-me una realitat de rectes passadissos que no s’acaben mai.